Dolç Disney

Bon dia nois!

Espero que durant aquest pont tots estiguem descansant una miqueta!

No obstant això, us porto novetats.

Avui volia comentar-vos que m'agrada molt el cinema, és quelcom  que em ve de família. A la meva mare l'encanta i sempre hem vist un munt de pel·lícules juntes. Quan era petita, és clar, vèiem les pel·lícules Disney desenes (o centenars) de vegades (de fet, encara les veiem...!).

Un no és conscient de la influència d’aquestes pel·lícules fins que és gran. Quan creixes t’adones que segurament cap príncep no vingui a la teva habitació després de matar un drac, i que segurament no tinguis una fada madrina que et regali sabates de vidre fins les 12 de la nit. Tot i així, hi ha influències d’aquestes pel·lícules que no ens adonem ni tan sols quan som grans, fins que algú ens ho diu. Primer veiem aquest vídeo, d’una de les meves pel·lis Disney favorites: Aladdín.

He estat cercant per la web, a veure si la qüestió del racisme també es tractava en aquestes pel·lícules, i he trobat algunes sorpreses. Si escoltem amb atenció la cançó d’obertura d’aquesta meravellosa pel·lícula, sentim la frase: “ Y si allí les caes mal encomiéndate a Alá, es muy duro, lo sé, ¿y qué?” i després “Si a Arabia tu vas, no debes olvidar, que allí hay otra ley, que debes cumplir, si quieres vivir...”.
Millor encara es la versió en llatinoamericà, en la que escoltem: “Y si allí les caes mal te van a mutilar, ¡que barbarie! pero es mi hogar”.

Així donen ganes d’anar als països àrabs, eh?

Aquesta fotografia ja em queda més lluny, és d’una d’aquestes pel·lícules noves de Disney, High School Musical, que sincerament no he vist, però de la qual  he trobat un anàlisi simple i força interessant.

Si ens adonem, els nois estan disposats d’una manera piramidal, en la cúspide de la qual està el noi més “occidental” (ros amb ulls blaus). De mica en mica, i en ordre descendent, van apareixent trets de cultures considerades inferiors socialment (color d’ulls i sobretot de pell), fins arribar a una noia completament negra.

Fort, oi?

A més, també s'analitza el fet que, si ens fixem, els nois estan situats en la part superior i les noies en l'inferior (símbol de masclisme?). Us deixo el web on he trobat aquest anàlisi per a que el pugueu llegir amb més calma. 
http://www.taringa.net/posts/imagenes/1906155/El-Racismo-de-Disney---Analisis-de-Afiche.html
Fins aviat!!!

Què dèiem d’influència i manipulació dels medis de comunicació?

Aquí teniu varies joies, comencem:

Vídeo 1: Algú va anar a Sol, Plaça Catalunya o alguna de les acampades del moviment 15-M? Mireu que deien de nosaltres a aquesta fantàstica cadena de televisió:

Vídeo 2: També alguns de vosaltres haureu vist GRANS programes de televisió (dels pocs bons que hi ha ara) com Salvados, El Intermedio o Sé lo que hicisteis. Bé, tots surten a la mateixa cadena, La Sexta. Veieu aquest vídeo on queda palès les disputes entre La Sexta i Intereconomía. 

Vídeo 3: Aquest molt més curtet. És únicament una campanya publicitària de la mateixa cadena. Molt bo!

Vídeo4: I per concloure una reflexió (poc educada, és veritat) però sí ràpida, clara i concisa:

M’agradaria dir abans que tanqueu el blog que Intereconomía crea una animadversió instantània per que no intenten amagar el tipus d’ideologia que tenen. Potser amb el seu discurs radical han convençut a més d’un, no ho sé. Sincerament quan ho veig no sé si sento ràbia o llàstima, encara ho he de decidir.

D’altra banda m’agradaria dir que els mitjans de comunicació influeixen directament sobre la nostra personalitat i ideologia. Totes les cadenes i tots els programes amaguen una ideologia que deixen entreveure d’una forma molt més suavitzada que intereconomia, i aquests són els més perillosos. Des d’un debat obert fins un simple informatiu, tot ens afecta i condiciona la nostra manera de veure el món.

D’aquí sorgeix la importància de saber distingir els medis de comunicació dels de “desinformació”. Mai no hauríem de donar per bo tot el que ens digui, tot és contrastable, i de fet, sempre hauríem de fer aquest esforç de crítica i reflexió. 

Comparació de vídeos

Bona nit a tothom!

És divendres, l’últim dimecres no vaig poder  anar a la classe d’immigració i avui m’he posat a mirar els blogs dels meus companys. He trobat dos vídeos que m’han impactat molt i m’agradaria comparar-los fent-ne algun comentari.

Un  vídeo és del programa “Salvados” (famós follonero) en el que es parla dels espanyols que van emigrar a Alemanya ja fa uns 40 anys. L’altre, un vídeo del “Yoyas” (antic concursant de Gran Hermano) parlant sobre immigració (bé, parlant, cridant, o bramant, encara no m’ha quedat clar).

M’agradaria començar per aquest últim, amb algunes de les  frases que diu el “Yoyas”, cito textualment:

- (referint-se a l’arribada dels immigrants) “Yo no vengo aquí diciendo: oye que estoy aquí, dame de comer, dale escuela a mi hijo, cuídame...”.

-“Hay una cola para subirse al autocar, ¿quien se sube primero, el que lleva media hora esperando o el último que acaba de ponerse?” 

-“Esta “tia” (musulmana) está insultando a esta señora (la catalana al telèfon)”. Ahí queda eso.

-“Yo lo que tengo me lo he ganado, no vengo aquí llorando a que me den vales de comida para luego gastármelos en oro, en grifa y en mercedes, y fumando Malboro, una mierda pá tos vosotros! Una mierda pá ti, que te pires... que te vayas a la Meca, que te pongas el pañuelo en la boca y te calles, ignorante, que te calles ¡mujer!, eres una inculta”.

Ara m’agradaria fer el contrast d’aquest vídeo amb l’altre de Salvados.

Penso que tothom en una situació extrema voldríem buscar una vida millor. Això van fer els nostres avis. I al vídeo podem veure com no van anar “demanant caritat”, van anar pensant en treballar i lluitar per un futur millor. No sé per què seguim capficats en pensar que la gent emigra per gust. Penso que ha de ser un procés molt difícil i dolorós fins un punt que no podem imaginar. Rescato algunes frases que m’han semblat significatives per a que cadascú pugui pensar per si mateix. Recordo que no són frases d’un senegalès que ve a Espanya a robar-nos la feina, són frases que podrien haver dit els nostres avis:

“Vinimos huyendo del hambre”

“Yo no vine aquí con contrato, ni él, ni aquél”

“Siempre seremos “invitados a trabajar” ”

“Vivíamos como en ghettos”

“Tenían la idea de que éramos salvajes”

“Mi cuerpo vive en Alemania pero mi espíritu está en mi patria”

“Venían de ilegales, sin papeles, y se buscaban la vida”

“Los niños Alemanes me tomaban muchísimo el pelo por ser español, cometía una falta y me llamaban Franco”.

 Són temes molt complicats. No sé fins quin punt la manca de recursos reforça el nostre racisme. Em pregunto si hi hagués educació, sanitat i menjar per tothom seguiríem sent racistes o no, no ho sé.  El que està clar és que la realitat d’una persona que emigra per necessitat no és gens fàcil i el fet de demanar ajudes és totalment humà. Trobo lògic demanar un re-ajust de les ajudes, veure de quina manera poden sortir més persones beneficiades, però sempre amb una base de respecte. O és que l’argument del Carlos no va per la línia de... “Primer els de casa”? Sabeu per on vaig, oi?

Al cap i a la fi, no ens enganyem, no han estat pas els musulmans (per dir alguna cosa) els que ens han portat a la crisi, són els blanquitos nets i polits que mai discriminaríem a primera vista. Ells són els  únics als que hauríem de demanar explicacions, i podríem faltar-los al respecte amb un motiu de pes.

 

American History X

L'altre dia parlant de la primera part del Cas que ens acompanyarà les properes setmanes, i amb la reflexió principal que vaig fer amb el segon joc, que la violència genera violència, vaig recordar la pel·lícula d’American History X. Segurament molts de vosaltres ja l’heu vista, si no, us la recomano.

Tracta sobre un jove, Derek, d’ideologia nazi que és empresonat per matar dos joves afroamericans. Amb la seva dura experiència a la presó, comença a canviar de pensament. En sortir, però, veu que el seu germà petit, Danny, ha seguit els seus passos ideològics. La pel·lícula es centrarà en l ’intent del Derek per a que el seu germà deixi el nazisme i el perillós món que l’envolta.

M’encantaria posar-vos l’escena final de la pel·lícula, per què és el que realment et fa plantejar tot l’absurd que hi ha darrere una ideologia nazi, però prefereixo que si no heu l'heu vist  i us ha cridat l’atenció, la veieu sense saber-ne res més. Aquest és el tràiler:

El vot immigrant

El tema del comunitarisme abans esmentat, i aquest, el vot immigrant, són els principals culpables que l'altre dia a classe el meu cap semblés tenir vida independent. Aquest tema ha creat (per fi, ho he de dir) controvèrsia a classe, estava desitjant una classe on la majoria de nosaltres sentís aquesta bèstia interior que l'impulsés a defensar a mort les seves idees. I efectivament, va passar. Dic que el meu cap tenia vida independent per què tot just després d'haver defensat alguna idea, una altra companya defensava la contrària i també n'estava d'acord. Això, el que ens demostra que d'entrada, tot pot ser relatiu. El debat ha començat en petit comitè, els grups tractàvem el tema i després ho exposàvem de cara a la classe. 

Han de poder votar els immigrants? La primera resposta ha estat: sí, amb condicions.

Quines condicions? Al nostre grup s'ha plantejat bàsicament la idea que haurien de poder votar aquelles persones que es veuen afectades per la política del país. 

D'aquí en deriven les següents: En primer lloc, portar un cert temps al país (delimitat a priori en un temps superior a cinc anys i inferior a 10). Aquesta condició s'ha defensat amb l'argument que un vot és (en teoria) quelcom molt seriós, del qual ha de gaudir aquella persona que viurà les conseqüències dels resultats. Així, un turista (sigui quina sigui la seva nacionalitat), no gaudiria d'aquest dret. 

La següent ha estat la aportació/implicació social al territori. Aquesta s'ha pensat de cara a que considerem que les mesures que el país prengui, t'afectaran segons el grau en que estiguis involucrat (estudis, vida laboral, jubilació, atur..). Així, segons aquest plantejament, la persona que ve únicament acompanyant a algú, però que es queda a casa, sense mostrar interès per participar de la col·lectivitat, tampoc gaudiria del dret a vot.

La última condició que s'hauria proposat seria la de tenir uns mínims coneixements sobre política. Es va plantejar, inicialment, com quelcom lògic. És a dir, si puc votar, hauré de saber quin tipus de govern fa cada partit, i quin em convé més personal i col·lectivament. Tot i així, van sorgir algunes preguntes immediates: si això s'ha de tenir en compte, com ho hem de mesurar? qui ho ha de mesurar i com? Preguntes que tampoc vam saber respondre.

Evidentment, amb tots els punts va haver-hi controvèrsia, hi va haver arguments (des del meu punt de vista) vàlids a favor i en contra de cadascú d'ells. El debat va arribar tan lluny que crec que a tots se'ns va quedar marcada la idea de fer un examen, no només als immigrants, si no als autòctons, per a poder valorar la capacitat de vot. Sense estendre'm massa en aquest punt, considero que aquesta mesura està bastant fora de lloc. Ens agradi o no, la persona que neix i viu aquí es veu directament afectada per la política que es faci, i per tant, considero que ha de tenir el dret al vot. Sense anar més lluny, dubto molt que la meva àvia, de 80 anys, fos capaç de passar un examen sobre coneixements polítics i/o territorials, i mai de la vida defensaria la negació del seu vot. 

Una altra cosa seria parlar de desinformació, que crec que és el major problema de la societat espanyola ( i penso que mundial).  Potser hauriem d'apostar per l'educació i la formació, de manera que aquesta idea d'examen no només ens semblés fora de lloc, si no totalment innecessària. Potser immigrants i autòctons hauríem d'esforçar-nos per saber què es mou vertaderament al darrera del nostre vot, què és el que es promet i es fa, què és el que es promet i no es fa, i pitjor encara, que és el que es fa sense que nosaltres en tinguem ni idea.

Comunitarisme

En un principi semblava que la idea del Comunitarisme era força atractiva: considerar l'individu com a subjecte històric, aconseguir uns trets d'identitat propis del col·lectiu, sentir-se identificat, tenir sentiment de pertinença... sembla que eren característiques que en aquesta societat multicanviant s'estan perdent i que potser hauríem de recuperar. Però com tot, abans de donar una opinió clara al respecte, hem d'intentar informar-nos més. I de fet, ho he intentat.

He pogut llegir que tot i que aquesta base del comunitarisme sembla prou sòlida i eficaç, és portada fins l'extrem, de manera que el grup/col·lectiu/comunitat es tanca en si mateix adoptant una certa postura d'etnocentrisme. Les crítiques al comunitarisme exposen que es pretén sotmetre el grup a les normes del col·lectiu sense deixar espai per a la llibertat d'opinió, que es controlen tant les opinions com el comportament dels membres. I això, evidentment, ja no m'ha agradat gens.

En relació a aquest tema s'ha plantejat un debat a classe: què ha de ser primer, l'individu o la comunitat?

En el moment i sense reflexionar gaire ho he tingut força clar: la comunitat. Crec que amb la globalització s'ha perdut el sentiment de comunitat, cadascú va a seva, a buscar la maximització de beneficis personals. De manera que ara ja és igual que el veí perdi tot el que té si jo en surto beneficiat. 

Tot i així, i amb el que us acabo d'explicar, he matisat la meva opinió. Considero que ambdues coses són totalment importants. No m'agradaria traslladar un debat de caire més o menys filosòfic a l'àmbit polític, però si més no he de fer un petit esment. 

Crec que els nostres governs, municipals, estatals o de la mena que siguin, han de garantir el compliment d'una sèrie de drets i deures de cara a l'individu i a la comunitat en general. És a dir, l'individu ha de poder créixer en una societat amb uns valors més o menys definits i establerts, ha de poder crear-se una identitat pròpia. Tot i així, mai una identitat restrictiva. Penso que sempre SEMPRE s'ha de garantir el dret de llibertat, que cadascú, tot i adquirir una cultura des de petits, pugui reflexionar i relativitzar els valors que ha assolit al llarg de la seva vida. Que tingui total llibertat d'escollir quines coses li semblen bé i quines canviaria. En definitiva, i recuperant termes d'anteriors classes, penso que una persona ha de tenir el dret d'adquirir una base més o menys sòlida de trets culturals propis del seu territori, sempre sabent que tindrà les suficients oportunitats per canviar aquelles coses que vulgui, per adoptar els trets característics que desitgi per tal de formar-se com a individu, dintre la comunitat.

En resum, m'agradaria creure que és possible un món en que cadascú pugui tenir la seva pròpia visió personal de les coses, sempre que aquesta visió no perjudiqui el bon funcionament de la comunitat (diguem-li barri, poble, país...).

Per finalitzar amb el tema, m'agradaria recuperar una pregunta que va sorgir a classe en relació amb el tema. Quan l'Enric ens ha explicat les característiques del comunitarisme, a classe ha sorgit l'exemple que des d'aquesta concepció, una persona que mata la seva dona per un crim passional, podria no complir cap càstig si això està permès a la seva cultura. En canvi, si aquest acte es considera de forma aïllada, l'home hauria de complir una forta condemna simplement per assassinat. Amb aquest exemple em van vindre moltes preguntes a la ment: ha d'estar penalitzada/permesa la circumcisió o l'ablació a Espanya? Hauríem de poder condemnar els pares que ho porten a terme? O pel contrari hem de protegir els trets culturals de la nostra societat multicultural? Què creieu? I en el cas del matrimoni pactat, s'ha de penalitzar? O simplement pel fet que és tradició a alguns països, hem de permetre que aquí s'uneixin dues persones en contra de la seva voluntat per la simple voluntat lucrativa de les famílies?

Plans del racisme

Es comença a notar que ja portem varies sessions de classe. Comencem a donar respostes a algunes preguntes inicials. L'altre dia ho comentava amb algunes companyes, aquesta assignatura m'agrada per que donem respostes a temes que van més enllà de la nostra vida laboral, temes importants i significatius.

Va ser molt difícil donar una resposta a la pregunta inicial de si la gent és, pel general, racista. A la classe d'ahir vam fer algunes matisacions. Existeixen diferents plans de racisme.

Des de la postura racista més radical, fins la total tolerància existeixen graus: el racisme polític (quan es comença a fer política/lleis), el racisme fragmentat (amb actes puntuals), i l'infraracisme, el més subtil. Com ja han comentat algunes companyes, l'infraracisme és aquell que es demostra mitjançant acudits, comentaris no reflexionats... penso que és el més comú.

A classe ens posem molt seriosos amb el tema del racisme, per suposat, el rebutgem profundament. Tot i així, penso que malauradament tots tenim, en major o menor mesura, algun tipus de prejudici, en siguem conscients o no. Fins i tot la persona que es declara antifeixista. De fet, jo m'ho considero i no vaig poder evitar riure amb alguns dels acudits. Potser és que el fet de explicar algun acudit d'aquest tipus no implica directament la condició racista.

Vull dir, que crec que sempre que els acudits no sobrepassin la línia de la falta de respecte, ens hem de prendre la vida amb humor.

I per predicar amb l'exemple, us deixo alguns acudits (molt dolents, per cert, ja que no he trobat de millors) per riure'ns de nosaltres mateixos:

-Qué hace un español corriendo alrededor de una universidad?    ...Tratando de hacer una carrera universitaria.

-Qué hace un español corriendo y gritando de noche por el campo?   ....Tratando de sembrar el pánico.

-Cómo reconoces a un español en un aula?  ... Es el que cuando el maestro borra la pizarra, él borra su cuaderno.

-Se encuentran dos españoles en la calle y uno le pregunta al otro:

¿Por qué caminas con las piernas abiertas?

Y el otro le responde:

Porque tengo el colesterol alto.

¿Y qué tiene que ver la forma de caminar con el colesterol? le dice el otro

Es que el médico me dijo: los huevos... ¡ni tocarlos!

Multiculturalisme o interculturalisme?

A la classe de l'altre dia vam matisar les diferències entre multiculturalitat, multiculturalisme, interculturalitat i interculturalisme.

Fent un repàs ràpid per situar-nos, sabem que la multiculturalitat consisteix en la constatació de l'existència de diverses cultures a un mateix indret i el multiculturalisme en la defensa de la pluralitat de cultures. Així, l'interculturalisme serà la defensa de la barreja de cultures, i la interculturalitat la constatació de la comunicació i relació entre aquestes.

Com vam comentar, una defensa extrema del multiculturalisme ens podria portar a una segregació de cultures, és a dir, a l'acceptació i per tant, tolerància entre les diferents cultures, sense que hi hagués un intercanvi entre elles. A priori, això té aspectes positius i negatius. A favor trobem, bàsicament, que seriem tolerants i per tant, acabaríem amb el racisme. D'altra banda, l'excessiva separació cultural provocaria un desaprofitament d'intercanvi entre les virtuts culturals de cadascú.

Per contra, un interculturalisme portat al màxim podria provocar l'anomenada "hibridació cultural", és a dir, la pèrdua dels trets culturals de cadascú, formant.-se una nova cultura fruit de totes les altres. Per suposat, aquesta opció també acabaria amb el racisme i molts problemes dels que tenim actualment es veurien dissolts.

I jo em pregunto: quina de les dues alternatives és la millor? Podríem escollir cap de les dues? Estaríem disposats a coexistir amb d'altres cultures sense mantenir cap tipus de contacte ni intercanvi, seria això positiu? I d'altra banda, estaríem disposats a perdre gran part dels nostres trets culturals per assumir aquesta "nova cultura" que sorgiria de l'interculturalisme?

Penso que la societat avui dia no està preparada per cap de les dues opcions, i que per tant aquest debat no té gaire sentit en l'actualitat. Tot i així, penso que està bé començar a reflexionar cap on volem arribar quan demanem tolerància i respecte.

Us animeu a opinar?

Vaja!!!!

Després de deixar-vos descansar durant uns dies, torno al blog!

Tinc coses que contar-vos!

L'altre dia a l'entrada del metro, com cada matí, em van donar el diari 20 minutos. Va haver-hi una noticia que em va sorprendre moltíssim. Els Mossos d'Esquadra havien activat un dispositiu per a impedir un concert neonazi amb motiu del dia de la Hispanitat. El concert en principi havia de ser a Sabadell, però després de prohibir-lo allà, el van fer a Barcelona. Quan la vaig llegir em van donar ganes de compartir-la amb vosaltres, i més quan l'altre dia a classe va sorgir el tema de la llibertat d'expressió.

Bé, per sort o per desgràcia, la noticia em va sorprendre. Per què? Penso que és la primera vegada que m'assabento que els mossos o la policia fa quelcom semblant. Recordo desenes de problemes, d'avalots dels mossos en contra de manifestants antifeixistes. Tot i així mai s'havia donat el cas a la inversa, o al menys no que jo sàpiga.

Sincerament, em sembla molt bé. Estic completament a favor de la llibertat d'expressió, però no en aquest tema. Si qualsevol feixista vol fer gala de la seva condició, allà ell, però no amb el consentiment del govern. En teoria (en teoria), el nostre govern vetlla pel benestar i els drets de les persones, i concerts i manifestacions de gent d'aquesta mena trenca completament aquest principi. 

No sóc una enamorada de la policia, penso que fan força coses malament pel que fa al tema de manifestacions, etc. Però al menys aquesta vegada aplaudeixo la seva actuació.

Us deixo la mateixa noticia via internet, aquest és el link:

http://www.20minutos.es/noticia/1186093/0/democracia-nacional/concierto-neonazi/barcelona/

Pd. Res a dir sobre el que comenten dels grups Soziedad Alkoholika i Banda Bassotti, m'encanten. 

Convidant a la reflexió

Em va semblar interessant comprovar que una companya va fer una entrada al seu blog amb aquesta mateixa noticia. Deia que, per fortuna, no va haver-hi greus incidents entre els partidaris del partit PxC i els detractors.

Bé, aquesta noticia que us adjunto a la imatge és del diari 20 minutos, del dia 3 d'octubre de 2011. En quant la vaig veure vaig pensar en comentar-la aquí. Per varis motius:

Si la llegiu veureu que explica que l'acte del partit polític va convocar 150 persones, i la manifestació convocada pels antifeixistes va aplegar un miler. Sabem que els mitjans de comunicació no es caracteritzen per jugar net. En tot cas, si aquestes xifres són reals, m'alegro plenament que el número d'antifeixistes multipliqui el número de gent que va sortir al carrer defensant idees xenòfobes i racistes. Fins aquí perfecte.

La segona cosa que em va cridar l'atenció és que el text parla de "col·lectius antifeixistes", tot i així, a la fotografia els anomena diferent. Els anomena "antisistema", a més a més en negreta.

Destacant a la noticia, es clar, que dos d'aquests "antisistema" van ser detinguts, i més de 120 identificats. I jo em pregunto: pel fet de manifestar-se en contra d'una reunió de persones que van en contra de les persones, s'és antisistema? Ser antifeixista ens fa antisistema? De fet, ser antisistema, tal i com està el "sistema" actualment, és quelcom dolent?

Us llenço aquestes preguntes per a que hi reflexionem entre tots, si us sembla bé.

Ara surto volant, que després de dos dies sense sortir de casa per un gran refredat, va sent hora d'anar a classe, fins ara!!

Comencem a moblar-nos el cap

El meu veí xinès no té la mateixa cultura que jo. Penso que no comparteixo la cultura gastronòmica amb la meva amiga mexicana. A més, els meus col·legues tenen una cultura futbolística molt més desenvolupada que la meva. I sembla que al poble es gaudeix d'una cultura popular que la ciutat no segueix.

Hi ha diferents tipus de cultura? Sembla que si, però què és la cultura?

Si volem treure'n profit d'aquesta assignatura hem d'intentar deixar "les coses clares".

L'Enric, amb algunes pistes, ens ha animat a que comencem a fer definicions,  a reflexionar sobre alguns conceptes.

El que ens ha ocupat la classe d'avui és la cultura. Què és la cultura? És un terme específicament humà, no té una definició exacta com la podria tenir la "gravetat" o el "rectangle".

Cadascú hem intentat fer la nostra pròpia definició, que hem pogut enriquir després amb l'aportació dels companys. Així, inicialment per a mi la cultura és "totes aquelles tradicions, ideologies, costums, llengües, etc amb les que un mateix es sent identificat". Tot i així, hem vist que tot i que cadascú pot fer la seva definició de cultura, és indispensable que apareguin 5 ingredients: idea de conjunt, contingut, població/territori, identitat i transmissió. Per tant, ara faig un altre intent de definició: La cultura d'una persona es defineix per aquell conjunt de tradicions, costums, normes i hàbits propis d'una població, que es transmet de generació en generació implicant una identitat i un sentiment de pertinença en la persona.

Amb això, ens animà també a que intentéssim fer la definició de dos termes més: multiculturalitat i racisme.

El tema de la multiculturalitat ho hem tractat des de ben petits. Ja a l'escola n'erem conscients que no tothom és igual. A la meva classe, per exemple, anava el Manu, un noi de Sevilla; la Sandra, una noia holandesa; la Carla, testimoni de Jehovà i el Lamini, un noi negre que havia nascut aquí, però la seva família venia de l'Àfrica. Amb ells especialment veia algunes diferències amb mi. Per exemple, la Carla mai va celebrar el seu aniversari amb nosaltres, i el Manu tenia un accent força diferent al meu. Ara sé que cadascú té trets culturals característics, però tots anàvem a la mateixa classe. Això és el que jo considero multiculturalitat. El fet de trobar diferents cultures al mateix espai físic. Dit d'una altra manera: La multiculutralitat és l'existència simultània de diverses cultures en un mateix espai geogràfic, sense que això impliqui necessariament la integració d'aquestes. De fet, mai vaig adoptar l'accent del Manu, i vaig seguir celebrant el meu aniversari cada any, tot i que la meva companya no pogués assistir.

Cal diferenciar, segons vaig estudiar fa temps, la multiculturalitat de la interculturalitat. Aquesta última es diferenciaria de la primera en que la convivència entre cultures sí suposaria un intercanvi de valors o costums entre elles.

Per últim, el racisme, és un terme més complicat de definir. És racista una persona que creu superior la raça blanca davant la raça negra? És racista una persona que pensa que els "moros" estan envaint el nostre país? És racista una persona que s'espanta quan es troba un negre al final d'un carrer fosc? És racista el pare que prefereix que la seva filla es casi amb un espanyol abans que amb un xinès? o és racista la persona que insulta als anglesos com "guiris de merda"?

Sabem que ser racista implica tenir uns certs prejudicis, però sincerament no sé fins quin punt han d'arribar aquests. Així, podem donar una definició aproximada de racisme com: "la ideologia d'una persona que implica tenir forts prejudicis, sentiment de rebuig i de superioritat davant un raça diferent a la seva".

Però compte! així com multiculturalitat no s'ha de confondre amb interculturalitat, tampoc hem de considerar racisme i xenofóbia com sinònims. La persona xenòfoba sent repugnància pels estrangers en general, independentment de la seva raça.

I fins aquí les reflexions d'avui. Esperem que aquestes definicions es pugin anar nodrint de nous coneixements a mesura que fem més classes i llegim més textos. Hem fet el que hem pogut, fins aviat!!!!!

Salomon

"Cariño, quizás venga un compañero de trabajo de Andrés  a cenar con nosotros en Nochebuena".

Això em va dir la meva mare fa moltíssims anys uns dies abans de Nadal. Era petita, i no sabia per què un company del treball del marit de la meva mare havia de sopar amb nosaltres una nit tan familiar com aquesta. Però encara hi va haver quelcom que em va sorprendre més: el company era negre.

Carai! Un negre convidat per l'Andrés a venir a casa? Si ell sempre ha semblat de "La España profunda"!!. No ho entenia del tot. L'Andrés no és, ni molt menys, una persona racista. Però com la majoria de nosaltres, alguna vegada ha fet algun comentari fora de to. I doncs? Què havia portat a l'Andrés ha parlar d'aquest home com "mi hermano"?

L'empresa on treballava l'Andrés, fa anys que va començar a tenir problemes. Va canviar de mans i alguns treballadors van veure com les seves condicions de treball empitjoraven per moments. Va ser quan es van començar a conèixer. Dues persones que, a priori, no tenien res a veure, començaven a tenir un contacte que arribaría a una profunda amistat.

Vaig recordar auqesta anèdota de fa tants anys a partir del vídeo que vam veure a classe "Salomon", on l'Eusebio, un d'aquests homes de "La España profunda" com l'anomeno jo, va canviar la seva actitud vers el Bassir, un jove negre que, en principi, no el volia ni veure.

L'Eusebio és un home amb molts prejudicis vers la raça negra. De fet, no vol cap tipus de contacte amb ells, els rebujta, els insulta i creu que ells no respecten la seva cultura, quan l'Eusebio és el primer en no respectar-los a ells. Tot i així, ja vam veure que apropen postures gràcies a la petanca. L'Eusebio obre els ulls i veu en Bassir (o Salomon) un bon noi. Per a que ho pogueu veure per vosaltres mateixos, us deixo el curt a continuació:

A partir del vídeo a classe es va formular una pregunta: És possible un canvi d'actitud? Es necessita quelcom material per fer-la?

Bé, penso que cada persona és un món. Seria molt "happy" dir que si féssim l'esforç per conèixer-nos tot aniria sobre rodes. De fet, la barreja de cultures involuntària pot suposar un gran xoc per als implicats, ho veiem cada dia. Però penso que, efectivament, la comunicació és una gran mancança en aquest sentit. Tothom, arribat el moment, pot fer aquest canvi (tot i que no sigui radical), n'estic convençuda.

No crec que l'Eusebio hagués canviat de no ser per la petancia, ni tampoc crec que ara, després d'estimar-se al Bassir, hagin desaparegut els seus prejudicis davant la raça negra, però al menys, s'ha adonat que no tot és com ell pensava.

Aquests canvis són molt lents, i cada persona, depenent del seu rebuig, els farà amb major o menor velocitat. Cadascú amb els seus motius, petanca, males condicions a la feina, anar al pis de sobre a demanar sal... qualsevol cosa humana pot apropar postures, només cal trobar aquest punt d'unió. Al menys aquest és el meu desig.

Plataforma per Catalunya guanya pes

Abans, però, d'explicar-vos la segona activitat que vam fer a classe, m'encantaria que llegíssim la noticia que trobareu si clickeu al link.

http://www.20minutos.es/noticia/1059736/0/ultraderechista/pxc/catalanes/

És una noticia del diari 20minutos, que tracta de com el partit polític Plataforma per Catalunya (d'ultradreta i socialment reconegut com a racista) ha guanyat vots a les últimes eleccions municipals. Concretament es diu que ha refermat la seva posició a ciutats com Vic o Manlleu i s'ha obert pas a Mataró, Salt, Santa Coloma i el més impactant: L'Hospitalet de Llobregat.

Per què destaco l'Hospitalet? Potser per que em queda més a prop. Actualment estic vivint en aquesta ciutat, reconeguda per la seva gran densitat de població, majoritàriament immigrant. Com us vaig dir al prinicipi, encara em manquen molts coneixements, però com a opinió personal, puc dir que em sorprèn molt que a una ciutat on la immigració és quelcom inherent a la societat, guanyi escons un partit d'aquest tipus.

Respon això a les meves preguntes inicials? La gent, per tant, és racista? és la convivencia entre cultures el que està fallant? Qué està passant realment per a que al segle XXI, les persones deicideixin destinar el seu únic vot a ajudar a aquest tipus d'ideals racistes i xenòfobs? O es que realment estem mal informats i es deu a una manca de coneixement?

Com a persona amb valors que crec que sóc, m'agradaria que tots hi poguéssim reflexionar una mica, i que cadascú tregui les seves conclusions, o si més no, es construeixi l'inici d'un dubte.

Us deixo amb una entrevista de Josep Anglada (cap del partit Plataforma per Catalunya) a Intereconomía.

Com diria la meva àvia... no tiene desperdicio!!!

Us recordo que podeu comentar tant com vulgueu!!

Primer contacte, preguntes i reflexions inicials

Tenia ganes de fer la primera classe d'aquesta optativa. L'Enric, el professor, va llençar una primera pregunta per a que hi reflexionéssim bastant contundent: és la gent racista?

A priori vaig tenir una resposta clara: sí. Vaig pensar que tots, en major o menor mesura, tenim algun tipus de prejudici en aquesta direcció. Tot i així, amb la primera sessió vaig matixar aquesta opinió, veurem per qué.

Primera activitat

Com sabreu, vam fer una activitat en la qual havíem de puntuar d'1 a 5 (molt en desacord-molt d'acord) la nostra opinió respecte les afirmacions que ens deia el professor. Seguidament havíem de puntuar d'igual forma la opinió que pensem que tenen les persones del nostre voltant i la opinió general de la societat.

Bé, no amb totes les afirmacions va ser fàcil posicionar-se. Vam haver de donar la noestra opinió respecte temes com "La diferencia cultural és un valor positiu per a la convivència", "Els immigrants tenen avantantges socials i per obrir negocis", o bé "Agrupar els alumnes segons la religió evita els conflictes". Destaco aquestes per què són amb les que més "problemes" em vaig trobar.

Pel que fa la primera, vaig posicionar-me a favor. Penso que tothom pot aprendre de tothom, que l'ideal seria que totes les cultures agafessin el milllor de les altres per tal de complementar la seva. Tot i així, el cert és que poques vegades aquesta "convivència" entre culutres és un fet positiu. Amb frases que es senten quotidianament com "no respecten les nostres tradicions", "fan pudor" o "no es dutxen" no crec que tota la societat comparteixi la meva opinió.

Respecte la segona, us he de dir que en un principi em vaig posicionar totalment en desacord. Crec que no tenen més facilitats, que amb aquestes botigues treballen més del que treballaria qualsevol persona autòctona, que han de treballar el doble per a tenir els mateixos ingressos que nosaltres. Tot i així a classe es va dir que, de fet, això no és opinable, és una realitat. Com no estic gaire informada no puc fer un gran discurs al respecte, però si està demostrat que tenen més facilitats, no puc més que canviar la puntuació.

Per últim, el tema de la religió.

M'ha semblat interessant dir que l'any passat vaig tenir una experiència molt positiva a l'Institut on faig classes de repàs. L'IES Milà i Fontanals, és un dels instituts amb major índex d'immigració de Barcelona. Amb els alumnes de sisè de primària sempre hem intentat mantenir una relació propera, on la comunicació sigui la nostra principal arma. És per això que uns dia ens vam aventurar a parlar de les religions.

Us sorprendria com va funcionar aquella classe. Sempre des del respecte, tothom va poder explicar als seus companys quina religió seguien i per qué la seguien. Crec que vam tractar el tema amb molt de tacte, n'estic molt orgullosa i per tant penso que sempre que es faci amb cura, la religió no ha de ser una barrera entre les persones.

Per acabar i no avorrir-vos més, faré algunes reflexions ràpides.

Pel general, he vist que comparteixo en major mesura la opinió de la gent del meu voltant, que no pas la de la societat en general (de fet, penso que això es molt normal).

Durant el tems que hem estat en petit grup, hem tractat el tema de qui es considera una persona immigrant. Hem vist que normalment utilitzem aquest terme per referir-nos a determinades nacionalitats o races. Així, quan veiem un home alemany o un anglès al metro poques vegades el considerem immigrant, com a màxim "guiri".

Una última reflexió interessant que ha sorgit a la classe, és que som més classistes que racistes. Una companya ha posat l'exemple d'un apartat del programa "El Intermedio", del qual m'agradaria rescatar algun vídeo en alguna entrada propera.

Tot i així, penso que hi ha molts temes per tractar, i no es poden resoldre tots en un dia. Ja ho parlarem amb més calma.

Fins aviat!

Apropem-nos una mica!

Hola a tothom!

Com ja haureu llegit, el meu nom és Melania. Tinc 20 anys i estudio 3r de Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Sóc de Blanes, un poble preciós de la Costa Brava, tot i que durant el curs visc a la Ciutat Comtal. 

Em costa descriure'm a mi mateixa, però puc dir que m'encanta riure i passar bones estones amb els amics. La meva gran passió és la música, també el cinema. Entre els molts defectes que tinc destaco el mal caràcter.

D'altra banda, us puc dir que estic en una època de la vida en que intento crear la meva pròpia visió del món, i per tant m'encanta reflexionar, donar voltes al cap (tantes que de vegades puc ser molt pesada).

Malgrat tot, si us veieu amb forces de llegir tot el que em vagi suggerint l'assignatura d'Interculturalitat i Immigració, us convido a fer un cop d'ull al blog.

Desitjo que us agradi!