Comunitarisme

En un principi semblava que la idea del Comunitarisme era força atractiva: considerar l'individu com a subjecte històric, aconseguir uns trets d'identitat propis del col·lectiu, sentir-se identificat, tenir sentiment de pertinença... sembla que eren característiques que en aquesta societat multicanviant s'estan perdent i que potser hauríem de recuperar. Però com tot, abans de donar una opinió clara al respecte, hem d'intentar informar-nos més. I de fet, ho he intentat.

He pogut llegir que tot i que aquesta base del comunitarisme sembla prou sòlida i eficaç, és portada fins l'extrem, de manera que el grup/col·lectiu/comunitat es tanca en si mateix adoptant una certa postura d'etnocentrisme. Les crítiques al comunitarisme exposen que es pretén sotmetre el grup a les normes del col·lectiu sense deixar espai per a la llibertat d'opinió, que es controlen tant les opinions com el comportament dels membres. I això, evidentment, ja no m'ha agradat gens.

En relació a aquest tema s'ha plantejat un debat a classe: què ha de ser primer, l'individu o la comunitat?

En el moment i sense reflexionar gaire ho he tingut força clar: la comunitat. Crec que amb la globalització s'ha perdut el sentiment de comunitat, cadascú va a seva, a buscar la maximització de beneficis personals. De manera que ara ja és igual que el veí perdi tot el que té si jo en surto beneficiat. 

Tot i així, i amb el que us acabo d'explicar, he matisat la meva opinió. Considero que ambdues coses són totalment importants. No m'agradaria traslladar un debat de caire més o menys filosòfic a l'àmbit polític, però si més no he de fer un petit esment. 

Crec que els nostres governs, municipals, estatals o de la mena que siguin, han de garantir el compliment d'una sèrie de drets i deures de cara a l'individu i a la comunitat en general. És a dir, l'individu ha de poder créixer en una societat amb uns valors més o menys definits i establerts, ha de poder crear-se una identitat pròpia. Tot i així, mai una identitat restrictiva. Penso que sempre SEMPRE s'ha de garantir el dret de llibertat, que cadascú, tot i adquirir una cultura des de petits, pugui reflexionar i relativitzar els valors que ha assolit al llarg de la seva vida. Que tingui total llibertat d'escollir quines coses li semblen bé i quines canviaria. En definitiva, i recuperant termes d'anteriors classes, penso que una persona ha de tenir el dret d'adquirir una base més o menys sòlida de trets culturals propis del seu territori, sempre sabent que tindrà les suficients oportunitats per canviar aquelles coses que vulgui, per adoptar els trets característics que desitgi per tal de formar-se com a individu, dintre la comunitat.

En resum, m'agradaria creure que és possible un món en que cadascú pugui tenir la seva pròpia visió personal de les coses, sempre que aquesta visió no perjudiqui el bon funcionament de la comunitat (diguem-li barri, poble, país...).

Per finalitzar amb el tema, m'agradaria recuperar una pregunta que va sorgir a classe en relació amb el tema. Quan l'Enric ens ha explicat les característiques del comunitarisme, a classe ha sorgit l'exemple que des d'aquesta concepció, una persona que mata la seva dona per un crim passional, podria no complir cap càstig si això està permès a la seva cultura. En canvi, si aquest acte es considera de forma aïllada, l'home hauria de complir una forta condemna simplement per assassinat. Amb aquest exemple em van vindre moltes preguntes a la ment: ha d'estar penalitzada/permesa la circumcisió o l'ablació a Espanya? Hauríem de poder condemnar els pares que ho porten a terme? O pel contrari hem de protegir els trets culturals de la nostra societat multicultural? Què creieu? I en el cas del matrimoni pactat, s'ha de penalitzar? O simplement pel fet que és tradició a alguns països, hem de permetre que aquí s'uneixin dues persones en contra de la seva voluntat per la simple voluntat lucrativa de les famílies?