Quan vaig veure el nom d’aquesta optativa sabia que m’acabaria apuntant, malgrat l’horari no fos el millor. Tot i així, just abans de començar tenia els meus dubtes de si seria com esperava. Normalment fem assignatures molt més directament relacionades amb l’educació formal, i quan hem fet alguna d’aquest tipus ha acabat sent pràcticament un fracàs. És molt difícil que hi hagi coses que vertaderament es quedin dins nostre després d’una avaluació. Tot depèn de la metodologia i la motivació vers el tema.
Bé, ara puc dir, després d’aquests mesos, que aquesta assignatura serà una de les recordi en acabar el grau. Crec que hem crescut, en molts aspectes. M’ha servit per tancar molts interrogants que tenia respecte el tema de la interculturalitat, i m’ha ajudat a obrir molts altres, de caire més profund. Les classes sempre han estat interessants, i la metodologia molt encertada. Per què? Ja ho sabem, pràcticament la majoria de nosaltres hem participat a classe, i això és quelcom que quasi mai succeeix. Ens ha agradat, ens ha motivat, i segurament hagi estat per que el tema ens ha tocat com a persones. En una carrera universitària, i més en una com aquesta, penso que és fonamental tenir aquestes assignatures que s’escapin una mica de la rutina, que ens deixi ser nosaltres mateixos, pensar i actuar per nosaltres mateixos. Hem estat en tot moment els protagonistes de les classes, i mai no hem deixat d’aprendre aspectes teòrics.
Com veieu, no tinc més que bones paraules per aquesta assignatura, sens dubte, una de les millors d’aquest semestre. Crec que qui més qui menys l’hem aprofitat i hem pogut extreure coses que superen qualsevol assignatura, que van més enllà. Ara sóc més jo, em conec millor, sé el per què de moltes coses.
Només em queda desitjar que a tots us hagi agradat tant com a mi, i dir-vos fins aviat.
Occidentals, alemanyes, holandesos o mixtos, catalans o espanyols, ens veiem!!!
Ahir va ser una nit força tranquil·la, i plena d’esperança. El 2011 ha estat bo per molts motius i dolent per molts, molts altres.
Cadascú tindrà una narració diferent del que ha estat l’any, però hi ha coses que ens afecten a tots. L’educació segueix sent una assignatura pendent de l’Estat, alhora que una vertadera interculturalitat.
Ara que l’assignatura arriba al seu final, i que estem en aquestes dates tan senyalades em plantejo moltes coses: Quines són les fites a aconseguir aquest any?, Fins on volem arribar amb l’educació en temes multi/inter culturalitat?, Fins on ens deixarà arribar el nou govern que es planteja? De moment, el transport públic, l’IRPF, i les factures ens donen la benvinguda una miqueta més cares.
Penso que a aquestes altures i amb la que se’ns ve a sobre, és hora d’obrir els ulls, de plantejar-se coses seriosament com a persona i professional, i començar a actuar. És hora no només de demanar, si no d’exigir respecte. I una educació pública i de qualitat (remalcant PÚBLICA, per si el senyor Rajoy arriba a llegir-ho), ja que hi som.
En fi, penso que gràcies a assignatures com aquesta, tots els que hem volgut hem pogut sobrepassar la línia de “demanar respecte per què tots som persones”. La majoria hem pogut veure quant de complicada és la tasca que se’ns ve a sobre com a educadors. Pot ser és hora de situar-nos en un dels plantejaments educatius que ens oferia Castaño, de veure fins on podem i volem arribar. Hora de sentir-nos pedagogs de veritat!
Fem del 2012 un bon any de debó! Comencem amb un missatge positiu, m'encanta!
Espero que durant aquest pont tots estiguem descansant una miqueta!
No obstant això, us porto novetats.
Avui volia comentar-vos que m'agrada molt el cinema, és quelcom que em ve de família. A la meva mare l'encanta i sempre hem vist un munt de pel·lícules juntes. Quan era petita, és clar, vèiem les pel·lícules Disney desenes (o centenars) de vegades (de fet, encara les veiem...!).
Un no és conscient de la influència d’aquestes pel·lícules fins que és gran. Quan creixes t’adones que segurament cap príncep no vingui a la teva habitació després de matar un drac, i que segurament no tinguis una fada madrina que et regali sabates de vidre fins les 12 de la nit. Tot i així, hi ha influències d’aquestes pel·lícules que no ens adonem ni tan sols quan som grans, fins que algú ens ho diu. Primer veiem aquest vídeo, d’una de les meves pel·lis Disney favorites: Aladdín.
He estat cercant per la web, a veure si la qüestió del racisme també es tractava en aquestes pel·lícules, i he trobat algunes sorpreses. Si escoltem amb atenció la cançó d’obertura d’aquesta meravellosa pel·lícula, sentim la frase: “ Y si allí les caes mal encomiéndate a Alá, es muy duro, lo sé, ¿y qué?” i després “Si a Arabia tu vas, no debes olvidar, que allí hay otra ley, que debes cumplir, si quieres vivir...”. Millor encara es la versió en llatinoamericà, en la que escoltem: “Y si allí les caes mal te van a mutilar, ¡que barbarie! pero es mi hogar”.
Així donen ganes d’anar als països àrabs, eh?
Aquesta fotografia ja em queda més lluny, és d’una d’aquestes pel·lícules noves de Disney, High School Musical, que sincerament no he vist, però de la qual he trobat un anàlisi simple i força interessant.
Si ens adonem, els nois estan disposats d’una manera piramidal, en la cúspide de la qual està el noi més “occidental” (ros amb ulls blaus). De mica en mica, i en ordre descendent, van apareixent trets de cultures considerades inferiors socialment (color d’ulls i sobretot de pell), fins arribar a una noia completament negra.
Vídeo 1: Algú va anar a Sol, Plaça Catalunya o alguna de les acampades del moviment 15-M? Mireu que deien de nosaltres a aquesta fantàstica cadena de televisió:
Vídeo 2: També alguns de vosaltres haureu vist GRANS programes de televisió (dels pocs bons que hi ha ara) com Salvados, El Intermedio o Sé lo que hicisteis. Bé, tots surten a la mateixa cadena, La Sexta. Veieu aquest vídeo on queda palès les disputes entre La Sexta i Intereconomía.
Vídeo 3: Aquest molt més curtet. És únicament una campanya publicitària de la mateixa cadena. Molt bo!
Vídeo4: I per concloure una reflexió (poc educada, és veritat) però sí ràpida, clara i concisa:
M’agradaria dir abans que tanqueu el blog que Intereconomía crea una animadversió instantània per que no intenten amagar el tipus d’ideologia que tenen. Potser amb el seu discurs radical han convençut a més d’un, no ho sé. Sincerament quan ho veig no sé si sento ràbia o llàstima, encara ho he de decidir.
D’altra banda m’agradaria dir que els mitjans de comunicació influeixen directament sobre la nostra personalitat i ideologia. Totes les cadenes i tots els programes amaguen una ideologia que deixen entreveure d’una forma molt més suavitzada que intereconomia, i aquests són els més perillosos. Des d’un debat obert fins un simple informatiu, tot ens afecta i condiciona la nostra manera de veure el món.
D’aquí sorgeix la importància de saber distingir els medis de comunicació dels de “desinformació”. Mai no hauríem de donar per bo tot el que ens digui, tot és contrastable, i de fet, sempre hauríem de fer aquest esforç de crítica i reflexió.
És divendres, l’últim dimecres no vaig poder anar a la classe d’immigració i avui m’he posat a mirar els blogs dels meus companys. He trobat dos vídeos que m’han impactat molt i m’agradaria comparar-los fent-ne algun comentari.
Un vídeo és del programa “Salvados” (famós follonero) en el que es parla dels espanyols que van emigrar a Alemanya ja fa uns 40 anys. L’altre, un vídeo del “Yoyas” (antic concursant de Gran Hermano) parlant sobre immigració (bé, parlant, cridant, o bramant, encara no m’ha quedat clar).
M’agradaria començar per aquest últim, amb algunes de les frases que diu el “Yoyas”, cito textualment:
- (referint-se a l’arribada dels immigrants) “Yo no vengo aquí diciendo: oye que estoy aquí, dame de comer, dale escuela a mi hijo, cuídame...”.
-“Hay una cola para subirse al autocar, ¿quien se sube primero, el que lleva media hora esperando o el último que acaba de ponerse?”
-“Esta “tia” (musulmana) está insultando a esta señora (la catalana al telèfon)”. Ahí queda eso.
-“Yo lo que tengo me lo he ganado, no vengo aquí llorando a que me den vales de comida para luego gastármelos en oro, en grifa y en mercedes, y fumando Malboro, una mierda pá tos vosotros! Una mierda pá ti, que te pires... que te vayas a la Meca, que te pongas el pañuelo en la boca y te calles, ignorante, que te calles ¡mujer!, eres una inculta”.
Ara m’agradaria fer el contrast d’aquest vídeo amb l’altre de Salvados.
Penso que tothom en una situació extrema voldríem buscar una vida millor. Això van fer els nostres avis. I al vídeo podem veure com no van anar “demanant caritat”, van anar pensant en treballar i lluitar per un futur millor. No sé per què seguim capficats en pensar que la gent emigra per gust. Penso que ha de ser un procés molt difícil i dolorós fins un punt que no podem imaginar. Rescato algunes frases que m’han semblat significatives per a que cadascú pugui pensar per si mateix. Recordo que no són frases d’un senegalès que ve a Espanya a robar-nos la feina, són frases que podrien haver dit els nostres avis:
“Vinimos huyendo del hambre”
“Yo no vine aquí con contrato, ni él, ni aquél”
“Siempre seremos “invitados a trabajar” ”
“Vivíamos como en ghettos”
“Tenían la idea de que éramos salvajes”
“Mi cuerpo vive en Alemania pero mi espíritu está en mi patria”
“Venían de ilegales, sin papeles, y se buscaban la vida”
“Los niños Alemanes me tomaban muchísimo el pelo por ser español, cometía una falta y me llamaban Franco”.
Són temes molt complicats. No sé fins quin punt la manca de recursos reforça el nostre racisme. Em pregunto si hi hagués educació, sanitat i menjar per tothom seguiríem sent racistes o no, no ho sé. El que està clar és que la realitat d’una persona que emigra per necessitat no és gens fàcil i el fet de demanar ajudes és totalment humà. Trobo lògic demanar un re-ajust de les ajudes, veure de quina manera poden sortir més persones beneficiades, però sempre amb una base de respecte. O és que l’argument del Carlos no va per la línia de... “Primer els de casa”? Sabeu per on vaig, oi?
Al cap i a la fi, no ens enganyem, no han estat pas els musulmans (per dir alguna cosa) els que ens han portat a la crisi, són els blanquitos nets i polits que mai discriminaríem a primera vista. Ells són els únics als que hauríem de demanar explicacions, i podríem faltar-los al respecte amb un motiu de pes.
L'altre dia parlant de la primera part del Cas que ens acompanyarà les properes setmanes, i amb la reflexió principal que vaig fer amb el segon joc, que la violència genera violència, vaig recordar la pel·lícula d’American History X. Segurament molts de vosaltres ja l’heu vista, si no, us la recomano.
Tracta sobre un jove, Derek, d’ideologia nazi que és empresonat per matar dos joves afroamericans. Amb la seva dura experiència a la presó, comença a canviar de pensament. En sortir, però, veu que el seu germà petit, Danny, ha seguit els seus passos ideològics.La pel·lícula es centrarà en l ’intent del Derek per a que el seu germà deixi el nazisme i el perillós món que l’envolta.
M’encantaria posar-vos l’escena final de la pel·lícula, per què és el que realment et fa plantejar tot l’absurd que hi ha darrere una ideologia nazi, però prefereixo que si no heu l'heu vist i us ha cridat l’atenció, la veieu sense saber-ne res més. Aquest és el tràiler:
El tema del comunitarisme abans esmentat, i aquest, el vot immigrant, són els principals culpables que l'altre dia a classe el meu cap semblés tenir vida independent. Aquest tema ha creat (per fi, ho he de dir) controvèrsia a classe, estava desitjant una classe on la majoria de nosaltres sentís aquesta bèstia interior que l'impulsés a defensar a mort les seves idees. I efectivament, va passar. Dic que el meu cap tenia vida independent per què tot just després d'haver defensat alguna idea, una altra companya defensava la contrària i també n'estava d'acord. Això, el que ens demostra que d'entrada, tot pot ser relatiu. El debat ha començat en petit comitè, els grups tractàvem el tema i després ho exposàvem de cara a la classe.
Han de poder votar els immigrants? La primera resposta ha estat: sí, amb condicions.
Quines condicions? Al nostre grup s'ha plantejat bàsicament la idea que haurien de poder votar aquelles persones que es veuen afectades per la política del país.
D'aquí en deriven les següents: En primer lloc, portar un cert temps al país (delimitat a priori en un temps superior a cinc anys i inferior a 10). Aquesta condició s'ha defensat amb l'argument que un vot és (en teoria) quelcom molt seriós, del qual ha de gaudir aquella persona que viurà les conseqüències dels resultats. Així, un turista (sigui quina sigui la seva nacionalitat), no gaudiria d'aquest dret.
La següent ha estat la aportació/implicació social al territori. Aquesta s'ha pensat de cara a que considerem que les mesures que el país prengui, t'afectaran segons el grau en que estiguis involucrat (estudis, vida laboral, jubilació, atur..). Així, segons aquest plantejament, la persona que ve únicament acompanyant a algú, però que es queda a casa, sense mostrar interès per participar de la col·lectivitat, tampoc gaudiria del dret a vot.
La última condició que s'hauria proposat seria la de tenir uns mínims coneixements sobre política. Es va plantejar, inicialment, com quelcom lògic. És a dir, si puc votar, hauré de saber quin tipus de govern fa cada partit, i quin em convé més personal i col·lectivament. Tot i així, van sorgir algunes preguntes immediates: si això s'ha de tenir en compte, com ho hem de mesurar? qui ho ha de mesurar i com? Preguntes que tampoc vam saber respondre.
Evidentment, amb tots els punts va haver-hi controvèrsia, hi va haver arguments (des del meu punt de vista) vàlids a favor i en contra de cadascú d'ells. El debat va arribar tan lluny que crec que a tots se'ns va quedar marcada la idea de fer un examen, no només als immigrants, si no als autòctons, per a poder valorar la capacitat de vot. Sense estendre'm massa en aquest punt, considero que aquesta mesura està bastant fora de lloc. Ens agradi o no, la persona que neix i viu aquí es veu directament afectada per la política que es faci, i per tant, considero que ha de tenir el dret al vot. Sense anar més lluny, dubto molt que la meva àvia, de 80 anys, fos capaç de passar un examen sobre coneixements polítics i/o territorials, i mai de la vida defensaria la negació del seu vot.
Una altra cosa seria parlar de desinformació, que crec que és el major problema de la societat espanyola ( i penso que mundial). Potser hauriem d'apostar per l'educació i la formació, de manera que aquesta idea d'examen no només ens semblés fora de lloc, si no totalment innecessària. Potser immigrants i autòctons hauríem d'esforçar-nos per saber què es mou vertaderament al darrera del nostre vot, què és el que es promet i es fa, què és el que es promet i no es fa, i pitjor encara, que és el que es fa sense que nosaltres en tinguem ni idea.
