El vot immigrant

El tema del comunitarisme abans esmentat, i aquest, el vot immigrant, són els principals culpables que l'altre dia a classe el meu cap semblés tenir vida independent. Aquest tema ha creat (per fi, ho he de dir) controvèrsia a classe, estava desitjant una classe on la majoria de nosaltres sentís aquesta bèstia interior que l'impulsés a defensar a mort les seves idees. I efectivament, va passar. Dic que el meu cap tenia vida independent per què tot just després d'haver defensat alguna idea, una altra companya defensava la contrària i també n'estava d'acord. Això, el que ens demostra que d'entrada, tot pot ser relatiu. El debat ha començat en petit comitè, els grups tractàvem el tema i després ho exposàvem de cara a la classe. 

Han de poder votar els immigrants? La primera resposta ha estat: sí, amb condicions.

Quines condicions? Al nostre grup s'ha plantejat bàsicament la idea que haurien de poder votar aquelles persones que es veuen afectades per la política del país. 

D'aquí en deriven les següents: En primer lloc, portar un cert temps al país (delimitat a priori en un temps superior a cinc anys i inferior a 10). Aquesta condició s'ha defensat amb l'argument que un vot és (en teoria) quelcom molt seriós, del qual ha de gaudir aquella persona que viurà les conseqüències dels resultats. Així, un turista (sigui quina sigui la seva nacionalitat), no gaudiria d'aquest dret. 

La següent ha estat la aportació/implicació social al territori. Aquesta s'ha pensat de cara a que considerem que les mesures que el país prengui, t'afectaran segons el grau en que estiguis involucrat (estudis, vida laboral, jubilació, atur..). Així, segons aquest plantejament, la persona que ve únicament acompanyant a algú, però que es queda a casa, sense mostrar interès per participar de la col·lectivitat, tampoc gaudiria del dret a vot.

La última condició que s'hauria proposat seria la de tenir uns mínims coneixements sobre política. Es va plantejar, inicialment, com quelcom lògic. És a dir, si puc votar, hauré de saber quin tipus de govern fa cada partit, i quin em convé més personal i col·lectivament. Tot i així, van sorgir algunes preguntes immediates: si això s'ha de tenir en compte, com ho hem de mesurar? qui ho ha de mesurar i com? Preguntes que tampoc vam saber respondre.

Evidentment, amb tots els punts va haver-hi controvèrsia, hi va haver arguments (des del meu punt de vista) vàlids a favor i en contra de cadascú d'ells. El debat va arribar tan lluny que crec que a tots se'ns va quedar marcada la idea de fer un examen, no només als immigrants, si no als autòctons, per a poder valorar la capacitat de vot. Sense estendre'm massa en aquest punt, considero que aquesta mesura està bastant fora de lloc. Ens agradi o no, la persona que neix i viu aquí es veu directament afectada per la política que es faci, i per tant, considero que ha de tenir el dret al vot. Sense anar més lluny, dubto molt que la meva àvia, de 80 anys, fos capaç de passar un examen sobre coneixements polítics i/o territorials, i mai de la vida defensaria la negació del seu vot. 

Una altra cosa seria parlar de desinformació, que crec que és el major problema de la societat espanyola ( i penso que mundial).  Potser hauriem d'apostar per l'educació i la formació, de manera que aquesta idea d'examen no només ens semblés fora de lloc, si no totalment innecessària. Potser immigrants i autòctons hauríem d'esforçar-nos per saber què es mou vertaderament al darrera del nostre vot, què és el que es promet i es fa, què és el que es promet i no es fa, i pitjor encara, que és el que es fa sense que nosaltres en tinguem ni idea.

Comunitarisme

En un principi semblava que la idea del Comunitarisme era força atractiva: considerar l'individu com a subjecte històric, aconseguir uns trets d'identitat propis del col·lectiu, sentir-se identificat, tenir sentiment de pertinença... sembla que eren característiques que en aquesta societat multicanviant s'estan perdent i que potser hauríem de recuperar. Però com tot, abans de donar una opinió clara al respecte, hem d'intentar informar-nos més. I de fet, ho he intentat.

He pogut llegir que tot i que aquesta base del comunitarisme sembla prou sòlida i eficaç, és portada fins l'extrem, de manera que el grup/col·lectiu/comunitat es tanca en si mateix adoptant una certa postura d'etnocentrisme. Les crítiques al comunitarisme exposen que es pretén sotmetre el grup a les normes del col·lectiu sense deixar espai per a la llibertat d'opinió, que es controlen tant les opinions com el comportament dels membres. I això, evidentment, ja no m'ha agradat gens.

En relació a aquest tema s'ha plantejat un debat a classe: què ha de ser primer, l'individu o la comunitat?

En el moment i sense reflexionar gaire ho he tingut força clar: la comunitat. Crec que amb la globalització s'ha perdut el sentiment de comunitat, cadascú va a seva, a buscar la maximització de beneficis personals. De manera que ara ja és igual que el veí perdi tot el que té si jo en surto beneficiat. 

Tot i així, i amb el que us acabo d'explicar, he matisat la meva opinió. Considero que ambdues coses són totalment importants. No m'agradaria traslladar un debat de caire més o menys filosòfic a l'àmbit polític, però si més no he de fer un petit esment. 

Crec que els nostres governs, municipals, estatals o de la mena que siguin, han de garantir el compliment d'una sèrie de drets i deures de cara a l'individu i a la comunitat en general. És a dir, l'individu ha de poder créixer en una societat amb uns valors més o menys definits i establerts, ha de poder crear-se una identitat pròpia. Tot i així, mai una identitat restrictiva. Penso que sempre SEMPRE s'ha de garantir el dret de llibertat, que cadascú, tot i adquirir una cultura des de petits, pugui reflexionar i relativitzar els valors que ha assolit al llarg de la seva vida. Que tingui total llibertat d'escollir quines coses li semblen bé i quines canviaria. En definitiva, i recuperant termes d'anteriors classes, penso que una persona ha de tenir el dret d'adquirir una base més o menys sòlida de trets culturals propis del seu territori, sempre sabent que tindrà les suficients oportunitats per canviar aquelles coses que vulgui, per adoptar els trets característics que desitgi per tal de formar-se com a individu, dintre la comunitat.

En resum, m'agradaria creure que és possible un món en que cadascú pugui tenir la seva pròpia visió personal de les coses, sempre que aquesta visió no perjudiqui el bon funcionament de la comunitat (diguem-li barri, poble, país...).

Per finalitzar amb el tema, m'agradaria recuperar una pregunta que va sorgir a classe en relació amb el tema. Quan l'Enric ens ha explicat les característiques del comunitarisme, a classe ha sorgit l'exemple que des d'aquesta concepció, una persona que mata la seva dona per un crim passional, podria no complir cap càstig si això està permès a la seva cultura. En canvi, si aquest acte es considera de forma aïllada, l'home hauria de complir una forta condemna simplement per assassinat. Amb aquest exemple em van vindre moltes preguntes a la ment: ha d'estar penalitzada/permesa la circumcisió o l'ablació a Espanya? Hauríem de poder condemnar els pares que ho porten a terme? O pel contrari hem de protegir els trets culturals de la nostra societat multicultural? Què creieu? I en el cas del matrimoni pactat, s'ha de penalitzar? O simplement pel fet que és tradició a alguns països, hem de permetre que aquí s'uneixin dues persones en contra de la seva voluntat per la simple voluntat lucrativa de les famílies?

Plans del racisme

Es comença a notar que ja portem varies sessions de classe. Comencem a donar respostes a algunes preguntes inicials. L'altre dia ho comentava amb algunes companyes, aquesta assignatura m'agrada per que donem respostes a temes que van més enllà de la nostra vida laboral, temes importants i significatius.

Va ser molt difícil donar una resposta a la pregunta inicial de si la gent és, pel general, racista. A la classe d'ahir vam fer algunes matisacions. Existeixen diferents plans de racisme.

Des de la postura racista més radical, fins la total tolerància existeixen graus: el racisme polític (quan es comença a fer política/lleis), el racisme fragmentat (amb actes puntuals), i l'infraracisme, el més subtil. Com ja han comentat algunes companyes, l'infraracisme és aquell que es demostra mitjançant acudits, comentaris no reflexionats... penso que és el més comú.

A classe ens posem molt seriosos amb el tema del racisme, per suposat, el rebutgem profundament. Tot i així, penso que malauradament tots tenim, en major o menor mesura, algun tipus de prejudici, en siguem conscients o no. Fins i tot la persona que es declara antifeixista. De fet, jo m'ho considero i no vaig poder evitar riure amb alguns dels acudits. Potser és que el fet de explicar algun acudit d'aquest tipus no implica directament la condició racista.

Vull dir, que crec que sempre que els acudits no sobrepassin la línia de la falta de respecte, ens hem de prendre la vida amb humor.

I per predicar amb l'exemple, us deixo alguns acudits (molt dolents, per cert, ja que no he trobat de millors) per riure'ns de nosaltres mateixos:

-Qué hace un español corriendo alrededor de una universidad?    ...Tratando de hacer una carrera universitaria.

-Qué hace un español corriendo y gritando de noche por el campo?   ....Tratando de sembrar el pánico.

-Cómo reconoces a un español en un aula?  ... Es el que cuando el maestro borra la pizarra, él borra su cuaderno.

-Se encuentran dos españoles en la calle y uno le pregunta al otro:

¿Por qué caminas con las piernas abiertas?

Y el otro le responde:

Porque tengo el colesterol alto.

¿Y qué tiene que ver la forma de caminar con el colesterol? le dice el otro

Es que el médico me dijo: los huevos... ¡ni tocarlos!

Multiculturalisme o interculturalisme?

A la classe de l'altre dia vam matisar les diferències entre multiculturalitat, multiculturalisme, interculturalitat i interculturalisme.

Fent un repàs ràpid per situar-nos, sabem que la multiculturalitat consisteix en la constatació de l'existència de diverses cultures a un mateix indret i el multiculturalisme en la defensa de la pluralitat de cultures. Així, l'interculturalisme serà la defensa de la barreja de cultures, i la interculturalitat la constatació de la comunicació i relació entre aquestes.

Com vam comentar, una defensa extrema del multiculturalisme ens podria portar a una segregació de cultures, és a dir, a l'acceptació i per tant, tolerància entre les diferents cultures, sense que hi hagués un intercanvi entre elles. A priori, això té aspectes positius i negatius. A favor trobem, bàsicament, que seriem tolerants i per tant, acabaríem amb el racisme. D'altra banda, l'excessiva separació cultural provocaria un desaprofitament d'intercanvi entre les virtuts culturals de cadascú.

Per contra, un interculturalisme portat al màxim podria provocar l'anomenada "hibridació cultural", és a dir, la pèrdua dels trets culturals de cadascú, formant.-se una nova cultura fruit de totes les altres. Per suposat, aquesta opció també acabaria amb el racisme i molts problemes dels que tenim actualment es veurien dissolts.

I jo em pregunto: quina de les dues alternatives és la millor? Podríem escollir cap de les dues? Estaríem disposats a coexistir amb d'altres cultures sense mantenir cap tipus de contacte ni intercanvi, seria això positiu? I d'altra banda, estaríem disposats a perdre gran part dels nostres trets culturals per assumir aquesta "nova cultura" que sorgiria de l'interculturalisme?

Penso que la societat avui dia no està preparada per cap de les dues opcions, i que per tant aquest debat no té gaire sentit en l'actualitat. Tot i així, penso que està bé començar a reflexionar cap on volem arribar quan demanem tolerància i respecte.

Us animeu a opinar?

Vaja!!!!

Després de deixar-vos descansar durant uns dies, torno al blog!

Tinc coses que contar-vos!

L'altre dia a l'entrada del metro, com cada matí, em van donar el diari 20 minutos. Va haver-hi una noticia que em va sorprendre moltíssim. Els Mossos d'Esquadra havien activat un dispositiu per a impedir un concert neonazi amb motiu del dia de la Hispanitat. El concert en principi havia de ser a Sabadell, però després de prohibir-lo allà, el van fer a Barcelona. Quan la vaig llegir em van donar ganes de compartir-la amb vosaltres, i més quan l'altre dia a classe va sorgir el tema de la llibertat d'expressió.

Bé, per sort o per desgràcia, la noticia em va sorprendre. Per què? Penso que és la primera vegada que m'assabento que els mossos o la policia fa quelcom semblant. Recordo desenes de problemes, d'avalots dels mossos en contra de manifestants antifeixistes. Tot i així mai s'havia donat el cas a la inversa, o al menys no que jo sàpiga.

Sincerament, em sembla molt bé. Estic completament a favor de la llibertat d'expressió, però no en aquest tema. Si qualsevol feixista vol fer gala de la seva condició, allà ell, però no amb el consentiment del govern. En teoria (en teoria), el nostre govern vetlla pel benestar i els drets de les persones, i concerts i manifestacions de gent d'aquesta mena trenca completament aquest principi. 

No sóc una enamorada de la policia, penso que fan força coses malament pel que fa al tema de manifestacions, etc. Però al menys aquesta vegada aplaudeixo la seva actuació.

Us deixo la mateixa noticia via internet, aquest és el link:

http://www.20minutos.es/noticia/1186093/0/democracia-nacional/concierto-neonazi/barcelona/

Pd. Res a dir sobre el que comenten dels grups Soziedad Alkoholika i Banda Bassotti, m'encanten. 

Convidant a la reflexió

Em va semblar interessant comprovar que una companya va fer una entrada al seu blog amb aquesta mateixa noticia. Deia que, per fortuna, no va haver-hi greus incidents entre els partidaris del partit PxC i els detractors.

Bé, aquesta noticia que us adjunto a la imatge és del diari 20 minutos, del dia 3 d'octubre de 2011. En quant la vaig veure vaig pensar en comentar-la aquí. Per varis motius:

Si la llegiu veureu que explica que l'acte del partit polític va convocar 150 persones, i la manifestació convocada pels antifeixistes va aplegar un miler. Sabem que els mitjans de comunicació no es caracteritzen per jugar net. En tot cas, si aquestes xifres són reals, m'alegro plenament que el número d'antifeixistes multipliqui el número de gent que va sortir al carrer defensant idees xenòfobes i racistes. Fins aquí perfecte.

La segona cosa que em va cridar l'atenció és que el text parla de "col·lectius antifeixistes", tot i així, a la fotografia els anomena diferent. Els anomena "antisistema", a més a més en negreta.

Destacant a la noticia, es clar, que dos d'aquests "antisistema" van ser detinguts, i més de 120 identificats. I jo em pregunto: pel fet de manifestar-se en contra d'una reunió de persones que van en contra de les persones, s'és antisistema? Ser antifeixista ens fa antisistema? De fet, ser antisistema, tal i com està el "sistema" actualment, és quelcom dolent?

Us llenço aquestes preguntes per a que hi reflexionem entre tots, si us sembla bé.

Ara surto volant, que després de dos dies sense sortir de casa per un gran refredat, va sent hora d'anar a classe, fins ara!!

Comencem a moblar-nos el cap

El meu veí xinès no té la mateixa cultura que jo. Penso que no comparteixo la cultura gastronòmica amb la meva amiga mexicana. A més, els meus col·legues tenen una cultura futbolística molt més desenvolupada que la meva. I sembla que al poble es gaudeix d'una cultura popular que la ciutat no segueix.

Hi ha diferents tipus de cultura? Sembla que si, però què és la cultura?

Si volem treure'n profit d'aquesta assignatura hem d'intentar deixar "les coses clares".

L'Enric, amb algunes pistes, ens ha animat a que comencem a fer definicions,  a reflexionar sobre alguns conceptes.

El que ens ha ocupat la classe d'avui és la cultura. Què és la cultura? És un terme específicament humà, no té una definició exacta com la podria tenir la "gravetat" o el "rectangle".

Cadascú hem intentat fer la nostra pròpia definició, que hem pogut enriquir després amb l'aportació dels companys. Així, inicialment per a mi la cultura és "totes aquelles tradicions, ideologies, costums, llengües, etc amb les que un mateix es sent identificat". Tot i així, hem vist que tot i que cadascú pot fer la seva definició de cultura, és indispensable que apareguin 5 ingredients: idea de conjunt, contingut, població/territori, identitat i transmissió. Per tant, ara faig un altre intent de definició: La cultura d'una persona es defineix per aquell conjunt de tradicions, costums, normes i hàbits propis d'una població, que es transmet de generació en generació implicant una identitat i un sentiment de pertinença en la persona.

Amb això, ens animà també a que intentéssim fer la definició de dos termes més: multiculturalitat i racisme.

El tema de la multiculturalitat ho hem tractat des de ben petits. Ja a l'escola n'erem conscients que no tothom és igual. A la meva classe, per exemple, anava el Manu, un noi de Sevilla; la Sandra, una noia holandesa; la Carla, testimoni de Jehovà i el Lamini, un noi negre que havia nascut aquí, però la seva família venia de l'Àfrica. Amb ells especialment veia algunes diferències amb mi. Per exemple, la Carla mai va celebrar el seu aniversari amb nosaltres, i el Manu tenia un accent força diferent al meu. Ara sé que cadascú té trets culturals característics, però tots anàvem a la mateixa classe. Això és el que jo considero multiculturalitat. El fet de trobar diferents cultures al mateix espai físic. Dit d'una altra manera: La multiculutralitat és l'existència simultània de diverses cultures en un mateix espai geogràfic, sense que això impliqui necessariament la integració d'aquestes. De fet, mai vaig adoptar l'accent del Manu, i vaig seguir celebrant el meu aniversari cada any, tot i que la meva companya no pogués assistir.

Cal diferenciar, segons vaig estudiar fa temps, la multiculturalitat de la interculturalitat. Aquesta última es diferenciaria de la primera en que la convivència entre cultures sí suposaria un intercanvi de valors o costums entre elles.

Per últim, el racisme, és un terme més complicat de definir. És racista una persona que creu superior la raça blanca davant la raça negra? És racista una persona que pensa que els "moros" estan envaint el nostre país? És racista una persona que s'espanta quan es troba un negre al final d'un carrer fosc? És racista el pare que prefereix que la seva filla es casi amb un espanyol abans que amb un xinès? o és racista la persona que insulta als anglesos com "guiris de merda"?

Sabem que ser racista implica tenir uns certs prejudicis, però sincerament no sé fins quin punt han d'arribar aquests. Així, podem donar una definició aproximada de racisme com: "la ideologia d'una persona que implica tenir forts prejudicis, sentiment de rebuig i de superioritat davant un raça diferent a la seva".

Però compte! així com multiculturalitat no s'ha de confondre amb interculturalitat, tampoc hem de considerar racisme i xenofóbia com sinònims. La persona xenòfoba sent repugnància pels estrangers en general, independentment de la seva raça.

I fins aquí les reflexions d'avui. Esperem que aquestes definicions es pugin anar nodrint de nous coneixements a mesura que fem més classes i llegim més textos. Hem fet el que hem pogut, fins aviat!!!!!